Dotze del Dotze

Costa, costa, osti com costa posar-s’hi.

Jo ja no sé distingir entre mandra i por a posar-m’hi, entre la ganduleria i el temor a afrontar el “no sé per on tirar”.

Ja està, segueixo donant tombs perseguint-me la meva pròpia cua: he de treballar, què faig, no ho sé, quina son, vull fer trenta mil coses i per tant no n’acabo fent cap. Resultat? Un sentiment de fracàs profund i la comparació inevitable amb els que, al meu voltant, semblen ser molt més productius i eficients. Són individus rentables, el perfil d’arquitecte [substitueix per professió que vulguis] que un no dubtaria de contractar.

I jo avui (com tants altres dies) tant sols li dono la raó a aquella professora que tenia quatre pèls al cap i que, al meu tercer any de carrera, un dia em va esbotzar davant de la classe: Tu ets una gandula i quan entris al món laboral se’t faran petar als 15 dies.

La mala bèstia; se m’acudeixen una processó d’insults i coses desagradables que encara se m’atapeeixen entre cella i cella quan penso en aquella dona indesitjable, però sí, ja sé que parlen més de la meva por a que tingués raó que de la seva inadequació.

I ante la duda… escriure? Doncs mira, no ho sé. Però posats a perdre el temps o postergar, millor aprofitar fer-ho mentre al mateix temps faig teràpia. O no?

M’ha agradat molt

Sí que ho noto, sí; m’estic aferrant a qualsevol excusa per tal de no posar-me a escriure. I sí, m’agafen tots els mals: que què passarà si me’n canso, com m’he cansat de l’arquitectura, què passarà si m’adono de que sóc una petarda, què passarà quan m’adoni que els meus escrits són infumables. Què passarà quan descobreixi que he perdut tots aquests mesos, potser dos anys, fent-me a creure a mi mateixa que tinc un talent que en realitat no puc ni comprendre. Sí, sóc al més fosc i profund dels pous. Com hi he arribat? I aquest contrast? I el més important… com en surto? Escrivint. Escrivint sense preguntar-me per què ni com ho faig ni què en trauré. Escrivint pel sol fet d’escriure. Desbloquejant, desembussant, traient aquests nòduls de putrefacció creativa. I que surti el que hagi de sortir, que sigui lleig i brut i avorrit si és així com ha de ser. No passa res. No.passa.res. No em comparo. No penso. Em deixo anar, obro la porta, deixo que surti el que hagi de sortir. Que se’n vagi el monstre que s’alimenta de la meva foscor. Fuig, monstre! Mor. Vés-te’n, i no tornis. No et vull, no et volem, no hi tens llocs. Fora.

It will go away, the monster will go away.

Plou, a bots i barrals. Plou a bots i barrals i la cuina fa olor de canyella i sucre cuites a foc lent.

Plou a bots i barrals, tinc els peus molls i encara no ha despuntat el dia. És un d’aquells dies grisos, en els que una espera que el dia comenci, i no ho farà. Ens quedarem en el crepuscle fins que es torni a enfosquir del tot, fins que la pluja, el vent, el sol i els núvols reprenguin la lluita i en surti un nou vencedor. Potser demà, potser d’aquí uns dies. Aquí la lluita és constant: una no té temps d’encapritxar-se amb el temps perquè canvia abans de que te’n puguis fer a la idea.

Plou a bots i barrals i m’agrada. M’agrada l’olor dels carrers, m’agrada el color de les fulles, m’agrada els sons que propicia. Me n’agrada el silenci que se’n desprèn, la mandra del barri que avui és mou com un fantasma. La pluja promou el xiu-xiu.

Plou a bots i barrals i avui em quedo a casa, a treballar dins del meu silenci amb la pluja pentinant els vidres com a taló de fons. Avui sé el que em toca, avui atenc al deure; una clienta, una presentació, una factura. Avui, que plou a bots i barrals, toca llençar l’àncora a terra ferma, toca fer allò que toca, i demà passat potser puc sortir a navegar.

Avui he comprat el meu primer Fitzgerald - n’Scott Fitzgerlad, per ser precisos. Quina il·lusió, em moro de ganes de començar-lo!

“Pets are guardians of being”

Avui em falta la màgia.

Ja fa temps que en sóc conscient i encara no acabo de comprendre perquè passa, o què ho fa que sigui una ciència exacte: després d’un moment de plenitud i pujada èpica, sempre m’arriba la clatellada freda i devastadora que s’ho endú tot per davant.

Com més assolellat és el moment, com més ganes hi poso i més en gaudeixo, més fosc el racó a on em duc quan baixo del cigne que es nega a seguir volant pels núvols. Per què? Per què? Per què em boicotejo la meva felicitat i llibertat emocional amb tanta insistència? Per què he esdevingut tota una experta en la matèria?

Ja fa tres dies que m’arrossego sense saber què fer-ne de mi mateixa. Em jutjo i castigo per invertir les meves forces (i el meu préstec) a matèries que no són “dignes”, o justificables.

Ja estic ben plantada als trenta i no veig el moment en el que pugui disposar del capital per a comprar un cotxe i sortir de cap de setmana. No posseeixo res més que aquests moments de joia. Una joia immensa que quan reposa sobre el palmell de la meva mà oberta cap al cel em fa sentir rica, però que quan s’acomiada de mi per donar pas a la rutina i al “deure” em deixa amb la mirada clavada a una butxaca que [no] fa riure.

I l’equilibri? Com es troba? Arriben els fruits de la perseveració i la fe en si mateixa? No ho visualitzo, de fet no vull fer-ho perquè aleshores correria el risc d’actuar per una finalitat, enlloc de fer-ho pel camí que recorro. Però jo també formo part d’un món material i tangible, més enllà de les meves pàgines i l’alegria de ser un esperit lliure.

Quan em centro en el deure perdo la màgia, i sense màgia no hi puc veure - ni a la joia ni al deure.

Espero que arribi el dia en el que tot plegat em dibuixi un somriure tendre i m’enceti una rialleta entranyable. Avui ho visc des de la pesantor a la panxa i la mirada clavada al terra.

Agafo aire. Llenço les flors mortes i procuro girar pàgina.

Quin dia més radiant: un matí d’intercanvi amb el meu writing-budy, un parèntesis sota un sol esplèndid i càlid i una hora d’exercicis per donar ales a la meva pròpia veu. Un dia que podria ser com qualsevol altre si em rendeixo a “allò que és” i aprenc a assaborir cada passa amb la mateixa joia que avui m’impulsa.

Un somriure llarg com el dia, que conclourà amb un somni plàcid, satisfeta per haver viscut un dia més amb els ulls oberts i els cinc sentits complaguts.

És una petita delícia!

Atenció: l’enllaç caduca el 22 d’abril.